Curs català. Xoc cultural. Institut Ramon Llull

Curs de català. Arròs al forn.

Molt il·lustratiu. De què?

Quino reflexió!

M'ha fet gràcia i l'he volguda compartir amb vosaltres. :-D

Per Sant Martí, relleno

Com fer un relleno a casa?

El relleno, tal i com explica la Tina de cal Moro, consisteix en farcir pomes amb carn. Però ai... hi ha un secret!! És un secret molt buscat arreu i és el que ha anat passant de generació en generació, entre les dones i de boca a orella, a la cuina al costat de la llar de foc.

POMES DE RELLENO
Postres típiques de la Festa Major d’Arenys de Munt
Sant Martí, 11 de novembre
És un plat que data ja del segle XVI (així ho diuen, jo no ho recordo pas!)

INGREDIENTS:
30 Pomes (les millors les del ciri, les camosa i les golden es desfan)

Pels taps de 30 pomes:
340 grams. de carn magra de tocino picada
4 ous grossos
80 grams. de melindros
80 grams. d’ametlles torrades
1/6 de barra de torró de Xixona
Mitja cullereta rasa de postra de sal
1 cullerada sopera plena de sucre
Mitja culleradeta rasa de cafè de canyella picada
1 pols de nou moscada
340 gr. de llard de porc

Per a la picada:
50 gr. de melindros
50 gr. d’ametlles torrades
Mitja presa de xocolata per desfer
1/6 de barra de torró de Xixona

Per posar a coure:
Llimona
Canyella en branca
Llard
Sucre

PREPARACIÓ:

Es netegen les pomes (també hi ha qui les pela, però no queden tan boniques i es poden desfer més fàcilment). Es fa un forat a l’ull amb el ganivet (no s’hi valen aquells aparells per buidar les pomes, ha de ser un ganivet tradicional, si pot ser de Solsona)

Es prepara la pasta per als taps.
En una cassola gran s’hi posa: la carn picada, els ous sense batre, els melindros ratllats, les ametlles torrades ratllades o picades, els torrons de Xixona ratllats o esmicolats, la sal, el sucre, la canyella picada, el pols de nou moscada. Es fa una pasta espessa i es posa en el forat que s’ha fet a les pomes. Els taps una vegada col•locats a les pomes s’han de fregir fins que quedin rossos en una paella amb llard. Un cop fregits es posen les pomes a la cassola amb el tap amunt. La cassola, evidentment, ha de ser de terra. No s’hi valen aquestes coses modernes d’acer inoxidable!

Per coure les pomes s’omple la cassola amb dos dits d’aigua, la pell de llimona, el tros de canyella, una cullerada de sopa de llard i ben empolsades de sucre. L’aigua no ha de cobrir les pomes, ha d’arribar a una mica més de la meitat. Més endavant s’hi anirà afegint aigua. Es couen amb poc foc i tapades. Quan comencen a ser cuites s’hi tira per sobre la picada. Cal anar-hi afegint aigua. El gran secret del relleno és la paciència, la constància i la tranquil•litat. Una bona cocció és anar-les fent i deixant-les reposar. Sempre vigilant que no s’agafin a la cassola, com més es fan bullir, en diferents vegades, més bones queden. Es pot rectificar la dolçor afegint-hi sucre. Aquest procés ha de durar com a mínim dos o tres dies; sempre igual, coure i deixar reposar fins l’endemà. Al final del procés el suc queda cremós i suau, mentre que les pomes queden fetes sense ser massa toves.

Bon profit!

Wislawa Szymborska

L'altre dia, parlant amb una amiga, vaig recordar-me d'aquesta autora.
Us la presento. Aquí teniu la primera (o no) lliçó de polonès. Deixeu-vos endur per la músicalitat del poema (encara no tinc la traducció).


Heus aquí el text:

"TRZY SŁOWA NAJDZIWNIEJSZE"

Kiedy wymawiam słowo Przyszłość,
pierwsza sylaba odchodzi juz do przeszłości.
Kiedy wymawiam słowo Cisza,
niszczę ją.
Kiedy wymawiam słowo Nic,
stwarzam coś, co nie mieści się
w żadnym niebycie.

Un petit passatemps i homenatge a en Picanyol

Pixapins al Pirineu

Això és el tobotronc (de pujada- a la baixada no vaig fer fotos).

Va de guiris

Remenant entre els meus arxius he trobat un còmic d'una antiga alumna americana.
M'ha semblat divertit i és per això que us el volia ensenyar.
A veure què us sembla. Quina enveja, dibuixos i tot va fer!

Amb aquestes estem...

Si voleu, ja el teniu en línia:
www.parla.cat

Henryk Górecki. Simfonia núm. 3.

És llarga i sembla que no comenci mai, però...

Petita reflexió personal

Diuen que el ridícul mata. Depèn. Si és molt fort, no vull pas dir. Si no ho és tant, serveix per a anar tirant i per a tenir amics. S'ha de saber, de tant en tant, fer algun ridícul, no pas tan gros perquè us cataloguin de dement, però just perquè us tinguin per un home corrent. Cal corregir-se, però no pas del tot. Si hom no té cap defecte, si hom arriba a ser químicament pur, no li queda res per a entendrir la gent, per a aconseguir que us tolerin, per a fer-se perdonar. Així, és molt útil de conservar les petites manies, cultivar alguna excentricitat, alguna raresa, fer de tant en tant algun paper ridícul. La gent us trobarà assequible, abordable i modest, us trobarà suficientment inofensiu per a no sentir-se ofès de la vostra presència. El bigoti de Salvador Salí engavanya una mica tothom, però en el fons tothom troba més natural que el porti Dalí que no pas ell. El que convé és que, el ridícul, el faci sempre un altre. No hi ha res més satisfactori per a la gent.

Josep Pla, Notes disperses, p. 17.

La feina d'en Julian Beever

Són aquelles coses que veus un dia i costen d'oblidar. Quan miro tant la tele, també només veig una il·lusió? El món és tal com me l'imagino? O també és un efecte òptic? Vull pensar que no, però... qui ho sap?
Si mai em trobo el senyor Beever per Barcelona, el convidaré a fer una cerveseta.

Michael Palin's New Europe: Bosnia and Herzegovina

Avui he vist al 33 aquest reportatge. Llàstima que no hagi trobat al youtube la versió catalana....

Una foto del viatge a Sarajevo

Els gegants d'Arenys de Munt

No sé per què, però sento com una mena de vergonya d'haver estat de les fundadores de la Colla de Geganters d'Arenys de Munt. Jutgeu vosaltres mateixos...

Arenys de Munt en obres

Sembla que a Arenys de Munt han decidit soterrar la riera... Bona murga i... quedarà bé?
De moment aquest és l'aspecte que ofereix...

Cançó de l'estiu nostrada...

La infanta va a los toros

¡Deprisa que no llegamos! ¡Quiero la mantilla blanca!- Que run-run por los salones Del palacio de Quintana, Mayo y tarde de domingo En el piano una sonata, Se le deshacen los dedos Gordezuelos a la Infanta -Maestro Saco del Valle, Tanto Bethoveen, me carga Os lo digo sin rodeos, Chopin si me llega al alma, Mientras me visto Tocad este nocturno ¡Caramba! ¡Son las Cuatro menos cuarto! ¡No llegamos a la plaza!- Las damas transmiten órdenes, El coche a las cuatro, Pasan las doncellas, Con el traje de su alteza Lila y grana con encajes de Bruselas, Apretando cuello y mangas, Y rematando la orilla manola De la gran falda, Mientras la visten, No cesa de hablar la señora Infanta, -Dame el abanico verde De Mercedes mi cuñada, El que ella llevo a los toros Cuando era reina de España, No, no quiero ese collar Ni esos pendientes, no, no, ¡nada! Unos claveles prendidos en el pelo ¡Y a la plaza! ¡Vamos! ¡Deprisa! ¡Ligeras! Que las cuadrillas no aguardan Ah! Recuerda que Romanones Viene a merendar mañana- -¡Armas! ¡Armas a su alteza!- Grita el teniente de guardia Flecha de seda y charol Sale el landó de la Infanta, Y a ritmo de pasodoble Van la yeguas salazanas, Llevando a Doña Isabel de Borbón Casi en volandas, -Princesa, Bailén, Mayor, Alcalá. Dame el programa, ¡Ajá! ¡Hoy torea mi torero! -¿Cuál es tu torero Juana? -El mío es "El Gallo" Alteza. -¡Uy! ¡"El Gallo"! ¡Quien lo pensara! Torero gracioso pero. No te arriendo la ganancia, Yo de Vicente Pastor Uy Qué raro. Antonio Maura Adiós, adiós, ¡Cuánta gente! La reina se queda en casa Pretextando una Jaqueca, Los toros la asustan ¡Vaya! Ya estamos, ¿Y mi abanico? Junto al coche de la Infanta La gente se arremolina Buenas tardes, muchas gracias Que tal Arbos, ¿a los toros? No faltaré esta semana Quiero asistir al estreno Que anuncian de ese tal. ¿Falla? Que hay Benlliure, hola Tamames Con Dios Duque de Veragua Ya, ya se que los toros que hoy se lidian Son de tu casa Abren paso como pueden Los de la guardia montada ¡Quitasoles!, ¡abanicos!, ¡almohadillas!, ¡naranjadas! Que hay empresario ¿contento?, Vengo yo sola, mas ancha Si si que me brinden toros, No, no, al contrario, me agrada Ya traía en previsión tres pitilleras de plata, La infanta llega a su palco y al entrar Toda la plaza puesta en pie se arremolina Batiendo alegre las palmas, Mientras la marcha de infantes Resuena en las altas gradas, Y el sol pone al rojo vivo Las barreras encarnadas En la andanada de sol con popular algazara Lo morenos se alborotan y gritan ¡Viva la Chata! Y en los tendidos de sombra, Las cabezas inclinadas Se rinden por un segundo Ante su augusta mirada, Cuando se sienta Isabel Resuena el clarín de plata, Entre el clamor, Las cuadrillas cruzan la arena morada, Pastor, Machaco y el Gallo, Un trío de rompe y rasga, La Almudena, la Mezquita Y un poquito de Giralda, La corrida se desliza bien y mal, Una de tantas, Doña Isabel de Borbón Tras de la regia baranda, bulle, ríe, palmotea Y hasta jalea (en voz baja) Y rompiendo el protocolo Más de un "¡Ole!" se le escapa, Con el acento chispero Que suspira en su garganta Cuando Rafael el Gallo, Tras su clásica espantada Se adorna por bulerías Con la larga afarolada, La infanta, luego al salir, La tarde ya de oro y malva, Desde Alcalá por Cibeles Remonta la Castellana, Dan una vuelta y por Génova Suben después hacia casa, En glorieta de Bilbao al pasar Piden horchata de un puesto En que se le antoja beber, No pueden pagarla No llevan ni un perro chico, Apuros de la azafata, La Infanta y el horchatero Ríen de muy buena gana, -Ya te pagare otro día. -¿Pagarme? ¡Esta convidada! Yo estoy pagado con solo Verla a usted en mi casa Y con poner un letrero "Proveedor de la Infanta" Palmoteos, sombrerazos, El coche sigue su marcha, -¡Fijaos! ¡La Infanta Isabel! -¡Mirad! ¡Mirad! ¡Si es la Chata! Cuando llegan a palacio La tarde ya declinada Un organillo en la esquina Con ritmo alegre desgrana Notas del cabo primero Mientras presentan sus armas Al paso de la señora, Los soldados de su guardia -Vamos que hay cena en palacio Y en el real la Traviata Como siempre Llegaremos al acto segundo Ah! Llama, pregúntale por teléfono A la empresa de la plaza Para el domingo que viene ¿Qué corrida nos prepara? Yo quizás no pueda ir Con esto de ser infanta Demonios del protocolo No me negaras mi dama Que este Vicente Pastor Es el que manda en España (Se entiende, después del rey eh?) ¿Cómo dices? Si claro, La noche es noche de alhajas Quiero el collar de chatones Y ese broche de esmeralda Quiero empatar a esa tonta Embajadora de Francia En fin, vamos a palacio Ay! Con lo bien que se esta en casa O como mi hermano hacia Cenando por esas tascas De tapadillo, ay! era un hombre Que aun siendo rey Se saltaba las cosas a la torera Ay! Madre y señora, Quien volver a nacer lograra Para ser solo mujer En vez de nacer Infanta. Unos segundos después Con sus sobrinos estaba Las dos reinas impacientes Se acercan para besarla Sicoleo con los nobles Sonrisa la diplomacia Taconazos del saludo Golpes de las alabardas -¡Paso a su alteza real La Infanta Isabel de España! Fuera, en la plaza de oriente Las violetas pregonaban Y ¡Heraldo con la corrida! ¡Del santo! ¡Fresquiiiiita el agua! Y un chavea, un raterillo, Con la colilla apagada Calle Arrieta hacia arriba Decía "¡He visto a la Chata!" Rafael Duyos

Jofudà

El meu naixement fa de mal parlar, així com tots els fets prodigiosos que, segons algunes veus, el van acompanyar. Jo mateix, per descomptat, sóc incapaç de recordar el que es va esdevenir. Les cròniques escrites d’aquell any glossen només les gestes dels grans monarques, com és natural: el deslliurament d’un trist vassall, per interessant que fos, no hi mereix ni una paraula. Tot el que puc contar ho sé per boca dels meus pares i de les murmuracions populars. I si bé de les memòries familiars me’n puc refiar,, tant com ens podem guiar pels records de qualsevol mortal honest, no puc fer confiança, ni de bon tros, a les llegendes del veïnat.
Sí que puc dir amb certesa, perquè és cosa coneguda de tothom, que néixer jueu a Ciutat de Mallorca, l’any cristià de mil tres-cents i seixanta, no era cap privilegi. Els aires enrarits del moment no acompanyaven. La protecció dels reis i dels nobles cap als jueus començava a desfer-se davant les prèdiques d’alguns frares i la beneiteria del poble gentil, sobretot de la gent menuda. Era cert que el nostre rei havia promès seguretat als calls del regne. Però uns quants anys abans de néixer jo, havia arribat la fam, que s’havia endut moltes vides, i després la gran pesta. A terra ferma, els pobles s’havien quedat sense la meitat dels seus pobladors. Els cossos eren llançats als rius i jeien pels camins. Els carros, plens a vessar de morts, anaven dia i nit cap a les fosses comunes.
La gent del Call, per alguna raó, s’havia convertit en culpable de tanta penúria. Fins aquella època, els meus avantpassats havien suportat burles i menyspreu. Però a partir de la mort negra, van començar a ser maltractats i perseguits sense mesura. Els rabins, es rumorejava, havien emmetzinat els pous per contaminar els gentils. Ajudats pels leprosos, deien, s’havien ocupat de recollir el polsim dels bubons, i empastifar els murs i les portes dels cristians. Els fills d’Israel, culpats de la mort de Jesucrist, eren acusats de servir Satanàs, i de cometre crims rituals com ara crucificar nadons. Els pagesos, furiosos, asseguraven que els jueus amagaven una llarga cua, suaven sang i desprenien la fetor dels alls amb què havien fregat el cadàver de Jesús.

Alfred Bosch L’atles furtiu. Barcelona: Columna, 1998.

David Thomas Broughton @ End Of The Road

Ahir el vam veure al Primavera Sound, indescriptible. Us el recomano (en directe, clar)

Jesús Calleja i el Desafio extremo

Us engresco a viure les aventures d'aquest gran home. Ja estem esperant la segona temporada...

Dexter Busted? Episode 6

He estat seguint la serie d'en Dexter... Us la recomano, val la pena...

Blasfemar

He sentit blasfemar tant en el meu país que de vegades m’he preguntat per quina raó haig d’estar lligat, pel simple fet d’haver-hi nascut, amb la porqueria i la brutícia que en aquest aspecte aquesta geografia manifesta.
He viscut molts anys fora d’aquest país, en llocs de raça, llengua i religió diferents. Enlloc no he sentit blasfemar com en aquesta península. S’hi blasfema d’una manera única: amb naturalitat. D’una manera tan baixa, fisiològica i catabòlica, potser només a Itàlia –i encara! El fet que aquests països siguin catòlics ens portaria a reflexions llarguíssimes, inacabables.
S’han fet esforços per combatre la blasfèmia. Han resultat inútils, inoperants. Es renega d’una manera bruta, utilitzant paraules excrementals i terriblement personals, vull dir habituals. És en aquesta habitualitat on es troba potser la clau de la qüestió.
Els fets s’han de comprendre. Hem estat objecte, durant segles, d’un esforç en el sentit de familiaritzar-nos amb Déu, d’infiltrar-nos la creença que Déu intervé personalment i decisivament en totes les nostres terrenals petiteses. Ens han habitual a creure que totes les coses de la nostra vida –fins les més baixament fisiològiques i materials– depenen de Déu. La meteorologia depèn de Déu. Les pluges i els vents, el sol i les neus, depenen de Déu. La nostra salut depèn de Déu: les banyes que portem, el mal de queixal que podem tenir, l’ull de poll que fa el nostre peu, la puresa de l’aigua o del vi que bevem, les enormes bestieses que fem. Déu és la causa i l’origen de totes les nostres alegries i tristeses, dels nostres èxits i dels nostres ridículs, de la nostra riquesa o de la nostra pobresa, de la nostra salut o de les nostres malalties, del nostre restrenyiment o de la personal fluència, de la contribució que ens posen, de les senyoretes disposades a col•laborar (pagant) en el nostre erotisme, de les angelicalitats o de les depredacions que perpetrem, de les fascinacions que projectem o que se’ns projecten. La intervenció divina és total, general i concreta. Les parets s’aguanten perquè Déu ho vol, la nostra posició –com a regidors, manescals, banquers o pobres– és la mateixa voluntat de Déu. Ens han invitat a fer-lo servir per a tot. Tenim gana gràcies a Déu. Hem anat d’una banda a l’altra per la mateixa raó. Hem pagat les lletres, hem tingut un nen, hem menjat escudella i carn d’olla, hem fet una petita disbauxa, hem comès o deixat de cometre una atzagaiada, gràcies a Déu, etcètera.
Ara, tanta familiaritat, tanta franquesa amb una força que considerem la causa de tot el que ens ha passat, ens passa i ens passarà – en tota la nostra vida– no invita pas gaire al respecte. Potser n’hem fet una mica massa. Aquesta pueril, falsa i ridícula habitualitat ens porta a fer-lo responsable de tot el que hem estat, som i serem. Així, si les coses ens van bé, ho trobem tot d’una magnanimitat prodigiosa. A la primera dificultat, però, la protesta brutal fatalment es produeix. Tinc la convicció que si no s’hagués comès la insensatesa d’acostar-lo tant el respectaríem més i renegaríem menys. La naturalitat del renec indígena ho demostra plenament.


Josep Pla Notes disperses p. 35-36

Czerwony kapturek 62

Caputxeta vermella 62

provisional: m'hi falta la música

| View | Upload your own

Guillermina Motta i Serrat - Comèdia

Artistes!

Primeres impressions