Blasfemar

He sentit blasfemar tant en el meu país que de vegades m’he preguntat per quina raó haig d’estar lligat, pel simple fet d’haver-hi nascut, amb la porqueria i la brutícia que en aquest aspecte aquesta geografia manifesta.
He viscut molts anys fora d’aquest país, en llocs de raça, llengua i religió diferents. Enlloc no he sentit blasfemar com en aquesta península. S’hi blasfema d’una manera única: amb naturalitat. D’una manera tan baixa, fisiològica i catabòlica, potser només a Itàlia –i encara! El fet que aquests països siguin catòlics ens portaria a reflexions llarguíssimes, inacabables.
S’han fet esforços per combatre la blasfèmia. Han resultat inútils, inoperants. Es renega d’una manera bruta, utilitzant paraules excrementals i terriblement personals, vull dir habituals. És en aquesta habitualitat on es troba potser la clau de la qüestió.
Els fets s’han de comprendre. Hem estat objecte, durant segles, d’un esforç en el sentit de familiaritzar-nos amb Déu, d’infiltrar-nos la creença que Déu intervé personalment i decisivament en totes les nostres terrenals petiteses. Ens han habitual a creure que totes les coses de la nostra vida –fins les més baixament fisiològiques i materials– depenen de Déu. La meteorologia depèn de Déu. Les pluges i els vents, el sol i les neus, depenen de Déu. La nostra salut depèn de Déu: les banyes que portem, el mal de queixal que podem tenir, l’ull de poll que fa el nostre peu, la puresa de l’aigua o del vi que bevem, les enormes bestieses que fem. Déu és la causa i l’origen de totes les nostres alegries i tristeses, dels nostres èxits i dels nostres ridículs, de la nostra riquesa o de la nostra pobresa, de la nostra salut o de les nostres malalties, del nostre restrenyiment o de la personal fluència, de la contribució que ens posen, de les senyoretes disposades a col•laborar (pagant) en el nostre erotisme, de les angelicalitats o de les depredacions que perpetrem, de les fascinacions que projectem o que se’ns projecten. La intervenció divina és total, general i concreta. Les parets s’aguanten perquè Déu ho vol, la nostra posició –com a regidors, manescals, banquers o pobres– és la mateixa voluntat de Déu. Ens han invitat a fer-lo servir per a tot. Tenim gana gràcies a Déu. Hem anat d’una banda a l’altra per la mateixa raó. Hem pagat les lletres, hem tingut un nen, hem menjat escudella i carn d’olla, hem fet una petita disbauxa, hem comès o deixat de cometre una atzagaiada, gràcies a Déu, etcètera.
Ara, tanta familiaritat, tanta franquesa amb una força que considerem la causa de tot el que ens ha passat, ens passa i ens passarà – en tota la nostra vida– no invita pas gaire al respecte. Potser n’hem fet una mica massa. Aquesta pueril, falsa i ridícula habitualitat ens porta a fer-lo responsable de tot el que hem estat, som i serem. Així, si les coses ens van bé, ho trobem tot d’una magnanimitat prodigiosa. A la primera dificultat, però, la protesta brutal fatalment es produeix. Tinc la convicció que si no s’hagués comès la insensatesa d’acostar-lo tant el respectaríem més i renegaríem menys. La naturalitat del renec indígena ho demostra plenament.


Josep Pla Notes disperses p. 35-36